A Quintana Advocats Associats, amb més de 50 anys d’experiència en dret immobiliari, hem assistit molts propietaris que s’enfronten a una situació cada vegada més freqüent: el llogater roman a l’habitatge després d’haver vençut el termini contractual, encara que el contracte hagi estat degudament rescindit. En aquests casos, no només és possible reclamar el desallotjament, sinó també una indemnització per ocupació sense títol des del moment en què el vincle contractual ha finalitzat i fins al lliurament efectiu de les claus.

1. Per què es genera aquesta indemnització?

Quan un arrendament finalitza —sigui per venciment del termini pactat o per finalització de les pròrrogues legals— l’obligació principal del llogater és restituir la possessió efectiva de l’habitatge. Això no es compleix amb un simple abandonament material, és imprescindible la devolució formal de les claus o qualsevol acte que acrediti de manera fefaent que el propietari recupera el control de l’immoble.

Mentre aquest lliurament no es produeixi, l’arrendatari continua ocupant l’habitatge sense suport contractual, i aquesta ocupació genera un perjudici econòmic directe per al propietari: no pot disposar de l’immoble, ni tornar-lo a llogar, ni vendre’l amb plena disponibilitat.

Els tribunals han reiterat aquesta idea en nombroses ocasions. Així, en un cas recent i anàleg, l’Audiència Provincial de Barcelona ha recordat que “no havent-hi constància de l’acte devolutiu de la possessió per part de l’arrendatari, que suposa la veritable resolució del contracte, subsisteixen les seves obligacions, entre elles el pagament de la renda […] fins i tot després de la seva resolució, fins a la plena recuperació de la possessió per l’arrendador, ja sigui en concepte d’indemnització de danys i perjudicis —per no disposar de l’immoble— o com a simple contraprestació per l’ús”.

Per això, es reconeix que el propietari té dret a rebre una compensació equivalent al que hauria continuat percebent si l’immoble hagués estat llogat, o al valor de l’ús que l’ocupant està gaudint sense consentiment.

2. Com es calcula aquesta indemnització?

La pràctica habitual i més raonable és fixar l’import de la indemnització en la mateixa quantia que l’última renda mensual pactada al contracte.

Aquest criteri és el més utilitzat perquè:

• Reflecteix de manera objectiva el valor de l’ús de l’immoble.
• Permet quantificar fàcilment el dany mes a mes.
• Ha estat reiteradament acceptat pels jutjats com un paràmetre proporcionat i coherent.

Així, si un contracte va finalitzar en una data determinada i el llogater va lliurar les claus mesos després, el propietari pot reclamar una indemnització equivalent a una mensualitat per cada mes d’ocupació posterior, més la part proporcional corresponent si el lliurament es produeix en un dia intermedi.

3. Per què és important reclamar formalment aquesta indemnització?

1) Perquè la inactivitat del propietari implica assumir un perjudici econòmic rellevant.

La permanència de l’arrendatari a l’habitatge després de l’extinció del contracte comporta una privació efectiva de l’ús i gaudi de l’immoble, impedint al propietari destinar-lo a altres fins legítims —ja sigui el lloguer a un tercer, la seva venda o la seva utilització personal—, cosa que es tradueix en un menyscabament patrimonial directe.

2) Perquè la formulació d’una demanda que acumuli l’acció de desnonament i la reclamació indemnitzatòria constitueix la via processal més adequada i eficient.

Mitjançant aquesta estratègia es garanteix no només la recuperació de la possessió de l’immoble, sinó també la reparació íntegra del dany econòmic derivat de l’ocupació posterior al venciment contractual.

3) Perquè la doctrina jurisprudencial avala de manera constant aquest mecanisme de tutela del dret del propietari.

Els tribunals venen declarant no només la procedència del desallotjament, sinó també l’obligació de l’ocupant de rescabalar l’arrendador per l’ús continuat i no consentit de l’immoble un cop extingit el contracte.

A Quintana Advocats Associats analitzem cada cas de manera individual, preparem els requeriments pertinents, quantifiquem la indemnització i plantegem la demanda de manera estratègica per assegurar la màxima protecció dels interessos del propietari.

En l’àmbit del Dret de Família, poques mesures són tan sensibles com la privació o la suspensió de la potestat parental d’un progenitor. A Catalunya, aquesta possibilitat —regulada al Codi Civil de Catalunya (CCC)— té un caràcter excepcional, però pot resultar necessària i protectora en aquells supòsits en què un dels pares es desentén dels fills de manera prolongada, tant en el pla econòmic com en l’afectiu.

A Quintana Advocats Associats analitzem a continuació quan procedeix instar aquesta mesura, quins són els seus requisits i conseqüències jurídiques, i quin criteri manté la jurisprudència catalana.

Què és la potestat parental? La potestat parental (anteriorment anomenada “pàtria potestat”) és el conjunt de drets, deures i facultats que els progenitors exerceixen en interès dels seus fills menors, amb l’objectiu de protegir-los, educar-los i representar-los.

L’article 236-1 del Codi Civil de Catalunya estableix que: «La potestat parental s’exerceix sempre en interès dels fills, d’acord amb la seva personalitat i amb respecte als seus drets.»

Per tant, la potestat parental no és un privilegi dels pares, sinó un deure jurídic orientat al benestar del menor.

Quan pot sol·licitar-se la privació o la suspensió? L’article 236-3 CCC permet que un tribunal suspengui o privi de la potestat parental un progenitor quan incompleix de manera greu o reiterada els deures inherents a la potestat o l’exerceix de forma abusiva o en perjudici del fill.

Aquestes conductes poden incloure l’abandonament econòmic, l’abandonament emocional o afectiu, la manca absoluta d’implicació en les decisions rellevants sobre la seva vida i conductes violentes o addictives que suposin un perjudici per al desenvolupament del menor.

Aquesta mesura pot acordar-se totalment o parcialment (per exemple, només per a decisions sanitàries o escolars), i sempre sota el principi de l’interès superior del menor.

Conseqüències jurídiques. La suspensió o privació de la potestat parental no extingeix la relació de filiació, però sí produeix efectes rellevants:

El progenitor afectat no podrà intervenir en decisions relatives a la salut, educació, residència o patrimoni del menor.

Es manté l’obligació de pagar aliments, llevat que hi hagi una decisió expressa en contrari.

Es pot limitar o suspendre el règim de visites, si així ho exigeix l’interès del menor.

La mesura pot revisar-se judicialment si canvien les circumstàncies.

Perjudicis per al menor i necessitat d’actuar. En molts casos, el desentendre’s dels menors no només suposa abandonament, sinó que dificulta el seu desenvolupament: l’altre progenitor custodi no pot obtenir autoritzacions mèdiques o escolars, es retarden tràmits essencials com la renovació de documents o matrícules, i els fills creixen sense referència, suport ni vincle emocional amb el progenitor absent.

Aquestes situacions generen inseguretat jurídica i emocional, que pot evitar-se instaurant la suspensió o privació judicial de la potestat parental.

Procediment per sol·licitar-la. L’acció pot exercir-se mitjançant:

1. Una demanda de modificació de mesures (art. 775 LEC).
2. O dins d’un procediment de mesures definitives en curs.

El Ministeri Fiscal ha d’intervenir sempre, i el tribunal resoldrà després d’escoltar les parts i, si escau, els menors.

Conclusió. La privació o suspensió de la potestat parental no és una sanció per al progenitor, sinó una mesura de protecció per als fills. Quan un dels pares es desentén de manera prolongada, tant en l’àmbit econòmic com en l’emocional, i la seva conducta perjudica el benestar o desenvolupament dels menors, el Codi Civil de Catalunya ofereix eines eficaces per garantir-ne l’estabilitat.

A Quintana Advocats Associats comptem amb una àmplia experiència en aquest tipus de procediments, defensant sempre l’interès superior del menor i cercant solucions jurídiques que aportin seguretat, protecció i coherència familiar.

Setembre és, estadísticament, un mes en què moltes parelles decideixen posar fi a la seva relació. Després de les vacances, el temps compartit intensament i la convivència continuada poden aflorar incompatibilitats que durant la resta de l'any passaven més desapercebudes: diferències en la manera d'educar als fills, disparitat d'objectius vitals, conflictes econòmics, desgast emocional o simplement la constatació que el projecte comú ja no funciona.

En aquest moment crucial, la forma en què es gestioni la ruptura és determinant per al futur de cada membre de la parella i, si és el cas, per al benestar dels fills. Existeixen dues vies principals per a tramitar la separació o el divorci —o, en el cas de parelles estables, l'extinció de la unió—: contenciosa o de mutu acord.

En el procediment contenciós, a petició de les parts és el jutge qui decideix sobre totes les mesures que regiran després de la ruptura: custòdia dels fills i règim de visites, pensions, atribució de l'habitatge familiar, repartiment de béns, etc. Aquest procés té diversos inconvenients, entre altres:
- Major durada: els terminis judicials i la càrrega de treball dels jutjats allarguen el procés.
- Menor control: les decisions les adopta un tercer (el jutge) i no sempre s'ajusten a les expectatives o necessitats reals de la família.
- Major cost econòmic: cada part ha de comptar amb el seu propi advocat i procurador.
- Major desgast emocional: el procés sol ser més hostil, la qual cosa dificulta mantenir una relació cordial, especialment si hi ha fills.

En el procediment de mutu acord, totes dues parts consensuen les mesures que regiran després de la ruptura i les plasmen en un conveni regulador (en cas de matrimoni) o pacte de ruptura (en el cas d'unions estables de parella) conforme al Codi Civil de Catalunya. Els avantatges són notables, a saber:
- Decisions personalitzades: són els propis cònjuges o membres de la parella els qui fixen les mesures, adaptant-les a la seva realitat familiar i econòmica.
- Tràmit més ràpid: l'aprovació judicial (o notarial, si no hi ha fills menors o amb capacitat modificada judicialment) és molt més àgil. En aquest últim cas, la Llei de Jurisdicció Voluntària permet formalitzar el divorci davant notari, evitant el procés judicial.
- Estalvi econòmic: pot intervenir un únic advocat i un únic procurador per a tots dos.
- Clima de col·laboració: redueix el conflicte, la qual cosa repercuteix positivament en la comunicació i en el benestar dels fills.
- Compliment del requisit de procedibilidad: d'acord amb l'EL 1/2025, d'eficiència organitzativa del servei públic de justícia, s'exigeix la tramitació prèvia d'un Mitjà Alternatiu de Solució de Controvèrsies (MASC) abans d'acudir a la via contenciosa. La via de mutu acord permet sortejar aquest tràmit previ.

A Catalunya, el Llibre Segon del Codi Civil de Catalunya regula tant la dissolució del matrimoni com l'extinció de les unions estables de parella, posant l'accent que les mesures deuen sempre protegir l'interès superior dels fills i garantir un repartiment equilibrat de les càrregues familiars.
Aquest text legal preveu que les parts presentin conjuntament la demanda amb el conveni o pacte, i el jutge —o el notari, si és el cas— l'homologarà sempre que no sigui perjudicial per als fills ni lesiu per a una de les parts.

Optar pel mutu acord no és només una qüestió d'estalvi de temps i diners, sinó que és una decisió estratègica que preserva l'autonomia de la parella per a organitzar el seu futur, minimitza el desgast emocional i protegeix els fills d'un conflicte prolongat.

En el nostre despatx, com a especialistes en dret de família a Catalunya, ajudem les parelles a trobar la millor solució consensuada possible, garantint que cada acord sigui just, equilibrat i ajustat a la Llei.

Quan una persona mor, s'activa un procés legal conegut com a successió, que determina qui hereta el seu patrimoni. Aquest procés pot seguir la voluntat expressada en un testament, o bé regir-se per la llei (successió intestada) si no existeix testament. En casos de ruptura sentimental —sigui separació, divorci o fi de la convivència en una parella estable—, la manca de previsió pot derivar en situacions indesitjades, en què persones desvinculades emocionalment acaben beneficiant-se patrimonialment.

El Codi Civil de Catalunya (CCC) ofereix instruments específics per evitar-ho, però la millor protecció continua essent l’atorgament d’un testament ben planificat. En aquest article analitzem com ho regula la normativa catalana i quines opcions té el ciutadà per protegir el seu patrimoni i la seva voluntat.

Què passa si no hi ha testament?

En absència de testament, s’aplica la successió intestada, en què la llei determina qui són els hereus legals. Però, què passa amb una exparella? El CCC és clar: si en el moment de la mort existia una separació legal o de fet, o hi havia una demanda de divorci en tràmit, l’exparella queda exclosa de la successió intestada.

Article 442-6 del Codi Civil de Catalunya:

1. El cònjuge vidu no té dret a succeir abintestat el causant si, en el moment de l’obertura de la successió, estava separat legalment o de fet, o si estava pendent una demanda de nul·litat del matrimoni, de divorci o de separació, llevat que els cònjuges s’haguessin reconciliat.

2. El convivent en parella estable supervivent no té dret a succeir abintestat el causant si estava separat de fet del causant en el moment de la seva mort.

Per tant, només la convivència efectiva i no interrompuda dona dret a heretar si no hi ha testament. Tanmateix, això no impedeix que, per deixadesa, el testador no hagi modificat un testament anterior i l’exparella continuï figurant-hi com a hereva designada.

I si hi ha testament però no s’ha actualitzat?

El CCC preveu la ineficàcia automàtica de les disposicions testamentàries a favor de l’exparella si la separació o el divorci es produeix amb posterioritat a l’atorgament del testament.

Article 422-13 del Codi Civil de Catalunya: Ineficàcia sobrevinguda per crisi matrimonial o de convivència

2. Les disposicions a favor del convivent en parella estable esdevenen ineficaces si, després d’haver estat atorgades, els convivents se separen de fet, llevat que reprenguin la convivència, o s’extingeixi la unió per una causa que no sigui la defunció d’un dels membres de la parella o el matrimoni entre ambdós.

Aquesta ineficàcia sobrevinguda evita que l’exparella rebi cap benefici, i fins i tot es pot estendre als seus familiars fins al quart grau. Tanmateix, el CCC permet que aquestes disposicions es mantinguin si del contingut del testament es dedueix clarament que el testador n’era coneixedor i les volia mantenir.

Com protegir el patrimoni després d’una ruptura?

Encara que la llei protegeix davant situacions no volgudes, és recomanable actuar proactivament. Existeixen mecanismes jurídics que permeten exercir un major control sobre què passarà amb els béns després de la mort.

1. Designar un administrador de béns

Si hi ha fills menors o persones incapacitades, el testador pot designar un administrador testamentari, diferent de l’altre progenitor, per gestionar l’herència. Aquesta figura evita que l’exparella pugui administrar els béns en nom del fill.

Article 461-24 CCC: Els béns heretats han de ser administrats per la persona designada pel causant, i no necessàriament pel progenitor que exerceix la pàtria potestat.

A més, el testament pot:

• Establir si l’administració serà gratuïta o retribuïda.
• Fixar la durada del càrrec (fins a la majoria d’edat o més enllà).
• Determinar si cal autorització judicial per realitzar determinats actes.

2. Evitar transmissions no desitjades a través dels fills

Existeix el risc que, si un fill hereu mor sense descendència ni testament, l’altre progenitor —possiblement l’exparella— acabi heretant els béns. Per evitar-ho, es pot recórrer a la figura de la substitució fideïcomissària.

Tipus de fideïcomís:

• Estricte: el primer hereu (fiduciari) no pot disposar dels béns.
• De residu: pot vendre, però no deixar en herència.
• Preventiu de residu: pot disposar, però amb prohibicions imposades pel testador (per exemple, no deixar-los a l’exparella).

Aquesta última modalitat permet combinar flexibilitat per a l’hereu amb garanties per al testador.

Conclusions: per què fer testament després d’una separació?

En contextos de ruptura, fer testament no és només recomanable: és essencial. El CCC ofereix una base jurídica sòlida, però només mitjançant el testament es poden activar les mesures més efectives per:

• Excloure l’exparella de qualsevol benefici.
• Designar qui gestionarà l’herència dels fills.
• Controlar el destí futur dels béns heretats.

La planificació successòria no és només un acte jurídic, sinó una mesura de responsabilitat personal i familiar. Acudir al notari i reordenar el testament després d’una separació és el millor mecanisme per garantir que prevalgui la voluntat del causant i que el seu patrimoni no acabi en mans no desitjades.

El Llibre Segon del Codi Civil de Catalunya (CCCat) aborda la regulació de la convivència estable en parella, substituint íntegrament la Llei 10/1998, de 15 de juliol, d'unions estables de parella, i posant fi al tractament separat que aquest tipus d'unió havia tingut en l'ordenament català.

Es reconeix a la parella estable com una forma de família que gaudeix de protecció jurídica, sense discriminació respecte a les relacions familiars derivades del matrimoni o les famílies monoparentals. El nou marc normatiu elimina qualsevol diferència en la regulació per raó de l'orientació sexual dels membres de la parella.

El Títol III, Capítol IV del Llibre Segon del CCCat defineix i regula la convivència estable en parella. La Llei estableix tres supòsits que donen lloc a la constitució d'una parella estable:

1. Si la convivència dura més de dos anys ininterromputs.

2. Si durant la convivència, els membres de la parella tenen un fill comú.

3. Si la relació es formalitza en escriptura pública.

És important destacar que la constitució mitjançant escriptura pública permet que la unió tingui plena efectivitat des d'aquest moment, sense necessitat de complir el requisit dels dos anys de convivència.

La Llei estableix una sèrie de requisits que han de complir les persones per a poder constituir una parella estable:

1. No ser menors d'edat no emancipats.

2. No estar relacionats per parentiu en línia recta, o en línia col·lateral dins del segon grau.

3. No estar casats i no separats de fet. (Això implica que una persona casada però sí que separada de fet sí que podria constituir una parella estable, una ampliació de l'àmbit subjectiu que busca donar solució als problemes derivats del cessament de la convivència).

4. Que cap dels dos convisqui en parella amb una tercera persona.

Durant la convivència, les relacions de la parella estable es regeixen principalment pels pactes dels convivents, per tant, aquestes relacions es basen en la llibertat de les parts per a ordenar les seves relacions personals i patrimonials, drets i deures, sempre que no perjudiquin terceres persones. Aquesta primacia de l'autonomia de la voluntat porta a la Llei a prescindir d'un estatut jurídic general de la convivència estable.

No obstant això, la Llei sí que estableix unes certes proteccions, com el manteniment de la protecció davant la disposició de l'habitatge familiar. També se segueix la línia jurisprudencial que valida les adquisicions conjuntes oneroses amb pacte de supervivència entre els membres de la parella.

Com a novetat, s'inclouen els pactes en previsió del cessament de la convivència, remetent als límits establerts per als pactes similars en el matrimoni. Aquests pactes poden formalitzar-se, per exemple, en l'escriptura pública de constitució de la parella.

La regulació del Llibre Segon se centra de manera significativa en els efectes de l'extinció de la convivència.

En cas d'extinció, els convivents poden sotmetre a aprovació judicial una proposta de conveni regulador que inclogui els efectes sobre els fills comuns i entre ells. Si no hi ha fills comuns dependents, el conveni pot formalitzar-se davant un Lletrat de l'Administració de Justícia o en escriptura pública davant notari.

Un aspecte fonamental és el reconeixement del dret a la compensació econòmica per raó de treball per a la llar o per a l'altre convivent. Aquest dret neix al marge de l'estatut jurídic de la convivència i resulta del fet que, en interès comú, un dels convivents ha fet una tasca que no ha generat excedents acumulables, mentre que l'altre sí. N'hi ha prou amb acreditar una dedicació substancialment major a la casa per part d'un d'ells. La regulació d'aquesta compensació s'inspira en el règim previst per al matrimoni en separació de béns, incloent-hi criteris per al seu càlcul (tipus, durada, intensitat del treball), un límit de quantia (generalment, la quarta part de la diferència d'increments patrimonials), i la possibilitat de pactes sobre aquest tema. Les reclamacions per aquesta compensació han d'acumular-se en el procés judicial de ruptura.

Ús de l'Habitatge Familiar: La Llei regula el règim d'atribució de l'ús de l'habitatge familiar en cas de ruptura. Són possibles els pactes sobre aquesta atribució, però seran ineficaces si perjudiquen l'interès dels fills o comprometen les possibilitats del beneficiari de cobrir les seves necessitats bàsiques, tret que s'incloguin en un conveni regulador judicialment aprovat.

Qualsevol dels membres de la parella pot exercir l'acció de divisió dels béns que posseeixin en comunitat ordinària indivisa en el mateix procés de ruptura. L'autoritat judicial pot considerar diversos béns en conjunt per a formar lots i adjudicar-los.

Els procediments judicials relatius a la ruptura de la parella estable es tramiten segons les regles dels processos matrimonials establertes en la Llei de l'Estat 1/2000, de 7 de gener, d'enjudiciament civil, en el no regulat expressament pel CCCat. Es fomenta l'ús de la mediació, permetent a les parts sotmetre les discrepàncies a aquest procés o ser remesos a una sessió informativa per l'autoritat judicial.

Per a efectes de publicitat, la Llei crea el Registre de Parelles Estables, adscrit al departament competent en matèria de dret civil. En aquest registre s'inscriuen les escriptures públiques de constitució, les seves modificacions i extinció, així com les actes de notorietat que acreditin la constitució pels altres dos supòsits (convivència de dos anys o fill comú). Els notaris tenen l'obligació de comunicar al registre les escriptures de constitució.

El dia 3 d'abril va entrar en vigor la Llei orgànica 1/2025, de 2 de gener que comporta, entre altres qüestions i als efectes que ara ens interessen, una importantíssima modificació de les lleis processals que afectaran la majoria dels procediments judicials introduint altres mitjans de solució de controvèrsies per la via no jurisdiccional com a requisit obligatori en determinades matèries (civils i mercantils) abans de presentar una demanda davant els Tribunals de Justícia.

El que es pretén és reduir la càrrega dels Jutjats, resolent els conflictes de manera extrajudicial.

S'encarrega de regular aquest mecanisme el Capítol Primer del Títol II de la Llei sota la denominació de “Mitjans adequats de solució de controvèrsies en via no Jurisdiccional”, més coneguts com MASC.

Mitjans Adequats de Solució de Controvèrsies

Aquests  mitjans de solució seran la mediació, la conciliació, l'opinió neutral d'un expert independent, l'existència d'una oferta vinculant o qualsevol tipus d'activitat negociadora reconeguda per les Lleis.

La Llei ha volgut excloure de manera expressa qüestions penals, laborals, concursals, quan una de les parts sigui una entitat pertanyent al sector públic, mesures provisionals i cautelars en dret de família, o qualsevol altra matèria exclosa per Llei de la mediació. També queden exclosos en matèria de tutela judicial civil de drets fonamentals, adopció de mesures de l'article 158 CC, adopció de mesures judicials de suport a persones amb discapacitat, filiació, paternitat i maternitat, tutela sumària de la tinença o possessió d'una cosa o dret per qui hagi estat despullat d'elles o pertorbat en el seu gaudi, la pretensió que es resolgui amb caràcter sumari la demolició o enderrocament d'obra, edifici, arbre o qualsevol altre va objectar anàleg en estat de ruïna i que amenaci causar danys, l'ingrés de menors en centre de protecció, entrada en domicilis i altres mesures per a la protecció de menors o la restitució o retorn de menors en els supòsit de sostracció internacional; demandes executives, diligències preliminars, expedient de jurisdicció voluntària en processos de família i altres processos sota reglaments europeus.

En matèries en les quals no quedi exclosa l'aplicació de la Llei, els MASC seran obligatoris abans d'interposar una demanda judicial, raó per la qual esdevé en un requisit de procedibilitat, devent el Jutjat inadmetre una demanda en què no s'acrediti haver-se produït o intentat aquest mecanisme de resolució de conflictes.

Els operadors jurídics quedem expectants a conèixer com s'aplicarà la Llei per part dels Jutjats i Tribunals, davant una ambiciosa reforma processal que aposta fermament per desjudicialitzar els conflictes.

La legítima es un derecho que confiere el Código Civil de Cataluña a determinadas personas a las que denomina legitimarios. En tal sentido se pronuncia el legislador catalán al disponer, en el artículo 451-1 CCCat, que “La legítima confiere a determinadas personas el derecho a obtener en la sucesión del causante un valor patrimonial que este puede atribuirles a título de institución hereditaria, legado, atribución particular o donación, o de cualquier otra forma”.

Pues bien, tanto la doctrina como la jurisprudencia han categorizado la legítima como una “institución de derecho necesario”, habida cuenta que se contempla como una limitación referente a la facultad de disposición del causante y debe ser respetada por el mismo.

Institución de derecho necesario

Las donaciones y liberalidades otorgadas por el causante a los legitimarios son un medio apto para atribuir el importe de la legítima correspondiente a cada beneficiario, tal y como consta en el artículo 451-1 CCCat. No obstante, si lo que se pretende es disminuir la cantidad a percibir por el legitimario en la sucesión de su causante, estas disposiciones en vida efectuadas por el difunto deben tener la consideración de imputables a la legítima de acuerdo con los parámetros previstos en el artículo 451-8 CCCat.

Una vez abierta la sucesión

Así, una vez abierta la sucesión, la prueba de la existencia de donaciones y su carácter imputable corresponderá al heredero del causante, en su calidad de titular de la herencia y de sujeto obligado al pago de las deudas derivadas de la misma, de conformidad con las reglas generales de carga de la prueba establecidas en el artículo 217 de la Ley de Enjuiciamiento Civil. Dicho precepto legal, en su apartado tercero, señala que “Incumbe al demandado y al actor reconvenido la carga de probar los hechos que, conforme a las normas que les sean aplicables, impidan, extingan o enerven la eficacia jurídica de los hechos a que se refiere el apartado”.

Por ende, la satisfacción de la deuda (legítima) debe ser probada y constatada por el heredero, que responde personalmente del pago de la legítima de acuerdo con el artículo 451-15 CCCat.

Necesidad de acreditación por parte del heredero de la satisfacción íntegra de la legítima

Por consiguiente, ante la necesidad de acreditación por parte del heredero de la satisfacción íntegra de la legítima, la manifestación realizada en testamento por parte del difunto consistente en haber satisfecho la legítima a alguno de los beneficiarios resulta insignificante por cuánto se trata de “una mera declaración de voluntad cuya transcendencia solo sería relevante bien ante la conformidad de los legitimarios, bien ante la prueba por el heredero de la veracidad de la afirmación” (SAP de Barcelona 301/2019, de 11 de junio, FJ 2).

En efecto, de atribuirse algún tipo de valor probatorio a este tipo de declaraciones emitidas por los causantes en sus testamentos, podría ponerse en peligro la institución de la legítima como derecho necesario en nuestro ordenamiento jurídico.

Por otro lado, tal y como hace constar la Audiencia Provincial de Barcelona, la manifestación llevada a cabo por el testador puede constituir un indicio o elemento presuntivo de la voluntad o creencia del testador, siempre y cuando no exista animadversión entre las partes, pero de ninguna forma puede prevalecer frente a la obligación legal del heredero de satisfacer la legítima o bien de acreditar su efectiva retribución (SAP de Barcelona 6834/2019, de 22 de mayo, FJ 3).

Por ello, los herederos deberían acreditar fehacientemente la satisfacción en vida de la legítima por el causante o bien la existencia e imputabilidad de donaciones a favor de los legitimarios, en el supuesto de que alguno de ellos pusiera en tela de juicio la veracidad de la manifestación efectuada por el testador.

Desde hace años, los Juzgados y Tribunales españoles vienen estableciendo la nulidad por abusivas de las cláusulas impuestas por los bancos imputando a sus clientes la obligación de asumir todos los gastos correspondientes a la formalización de su hipoteca.

Solicitar la totalidad de los gastos pagados

De modo que, tras declarar abusiva la cláusula de imposición de gastos, se puede solicitar la totalidad de los gastos pagados en concepto de Registro de la Propiedad, gestoría, tasación, así como la mitad de los gastos notariales. Como abogados en Sabadell queremos contarte más sobre ampliar el plazo para reclamar.

Muchas entidades están procediendo a devolver los gastos por dichos conceptos, siempre que medie una solicitud formal a la entidad, sin necesidad de interponer demanda judicial. Ahora bien, si la entidad bancaria se niega a hacerlo de forma extrajudicial, nos queda abierta la posibilidad de ejercer el derecho al reintegro de los gastos ante los Juzgados. Eso sí, el periodo para poder reclamar judicialmente tiene un plazo de prescripción.

Periodo para poder reclamar judicialmente

Inicialmente, el plazo para interponer la acción judicial expiraba el 24 de enero de 2024, pero la suspensión de los plazos procesales operada durante el estado de alarma permite sumar 82 días adicionales, y fijar el 14 de abril 2024 como último día para ejercitar la acción de reclamación.

En Quintana Advocats Associats estamos a su disposición para gestionar sus intereses.

Desde Quintana Advocats Associats, en nuestra condición de Abogados en Sabadell con una larga experiencia en el sector, ofrecemos nuestros servicios en la reclamación de los desembolsos efectuados con motivo de la formalización de un contrato de viaje combinado cancelado como consecuencia de la aparición de circunstancias inevitables y extraordinarias que dificultasen su realización.

La Ley General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios, en virtud del derecho comunitario, otorga la condición de persona consumidora vulnerable a los viajeros, atendiendo a que se trata de personas físicas que, de forma individual o colectiva, por sus características y circunstancias personales y económicas, se encuentran territorial y sectorialmente en una especial situación de subordinación, indefensión o desprotección que les impide el ejercicio de sus derechos como personas consumidoras en condiciones de igualdad (art 3 LGDCU).

Protección de los viajeros con Ley General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios

De esta manera, la Ley ofrece una especial regulación de protección a aquellos viajeros que han formalizado un contrato de viaje combinado con un organizador, aquel empresario que combina y vende u oferta viajes combinados directamente o a través de otros intermediarios, o bien con un minorista, es decir, aquel empresario distinto del organizador que vende u oferta viajes combinados ofrecidos por este último.

El artículo 151.1.b) LGDCU contiene una definición y caracterización exhaustiva del concepto de viaje combinado, precisando así qué contratos, de los que incluyen la combinación de, al menos, dos tipos de servicios de viaje a efectos del mismo viaje o vacación (transporte, alojamiento, alquiler de turismo u otros servicios turísticos), les resulta de aplicación el régimen jurídico previsto en dicho texto legal.

Reclamar un viaje combinado cancelado debido a circunstancias inevitables

Pues bien, muchos viajeros se han encontrado alguna vez con que, tras haber contratado un viaje combinado, en el momento de su celebración, el país de destino se ha visto asolado por algún supuesto de fuerza mayor que supone un grave riesgo para su seguridad o vida, como podría ser un huracán, un tifón, la erupción de un volcán, un terremoto, una epidemia, el inicio de un conflicto armado, el riesgo o perpetración de atentados terroristas, el estallido de graves disturbios sociales u otros sucesos similares. Todos estos acontecimientos tienen un denominador común: engloban circunstancias inevitables y extraordinarias que obstaculizan el normal desarrollo del viaje en cuestión, es decir, situaciones fuera de control de los usuarios y cuyas consecuencias no pueden evitarse incluso adoptando todas las medidas razonables.

Entonces, en estos supuestos, ¿Qué alternativas posee el viajero que, ante la incertidumbre sobre las consecuencias personales y económicas que le podría conllevar viajar al lugar de destino, decide desistir del contrato y no llevar a cabo el viaje encargado?

Cómo actuar una vez se ha cancelado por circunstancias extraordinarias

El viajero puede, en cualquier momento anterior al inicio del viaje, resolver el contrato de viaje combinado. No obstante, el organizador o, en su caso, el minorista, pueden exigirle el desembolso de un importe adecuado y justificable en concepto de penalización.

Situaciones en las que se proporciona reembolso

Ahora bien, cuando concurran circunstancias inevitables y extraordinarias en el lugar de destino o en las inmediaciones que afecten de forma significativa a la ejecución del viaje combinado o al transporte de pasajeros al lugar de destino, como las que se acaban de indicar previamente, el artículo 160 LGDCU prevé que el viajero tendrá derecho a resolver el contrato antes del inicio del mismo sin pagar ninguna penalización, debiendo el organizador o, en su caso, el minorista, quienes ostentan una responsabilidad solidaria frente al viajero, proporcionar el reembolso completo de cualquier pago realizado (sin compensación adicional).

Dicha devolución debería realizarse sin demora indebida y, en cualquier caso, en un plazo no superior a 14 días naturales tras la resolución del contrato de viaje combinado. No obstante, en caso de resultar infructuosos todos los intentos por resolver amistosamente el conflicto, el viajero se verá impelido a acudir al auxilio judicial.

Las circunstancias convulsas que estamos viviendo, que comprometen seriamente la inflación de nuestro país, demuestran que cada día el poder adquisitivo de los ciudadanos disminuye de forma notable, dado que los salarios no aumentan en la misma proporción en que lo hacen los precios.

En nuestra condición de abogados en Sabadell, nos encontramos muy a menudo con clientes que se quejan de que las prestaciones en su día establecidas a favor de los hijos comunes a cargo del progenitor no custodio han permanecido inalteradas durante años y que, aquella cantidad acordada en el momento de producirse la crisis familiar, ya no alcanza de la misma manera para el sustento de dichos hijos, pero ignoran o no recuerdan que las medidas establecidas en el procedimiento de familia correspondiente (en separación, divorcio, guarda, etc.),  ya fuese contencioso o por la vía del mutuo acuerdo, establecían mecanismos tendentes a la actualización de aquellas prestaciones.

Código civil en la actualización de pensiones alimenticias

Para que la prestación pueda seguir cumpliendo su función, el artículo 237-9 del Codi Civil de Catalunya establece que “Las partes, de mutuo acuerdo, o la autoridad judicial pueden establecer las bases de la actualización anual de la cuantía de los alimentos de acuerdo con las variaciones del Índice de Precios al Consumo o de un índice similar, sin perjuicio de que se establezcan otras bases complementarias de actualización”.

Como indica el precepto antes trascrito, las bases de actualización existentes son diversas y las partes pueden establecer la referencia que consideren en atención a las circunstancias específicas de cada caso, si bien, el genérico y más extendido es el Índice de Precios de Consumo (IPC), que es un índice oficial que publica el Instituto Nacional de Estadística.

Existiendo, por tanto, estas herramientas, las mismas deben ser aplicadas debidamente.

El IPC en la pensión de alimentos

En los supuestos de IPC negativo al momento de la revisión, habrá que estar a lo recogido en la sentencia o Convenio Regulador.  En aquellos casos en se establece que la pensión se “actualizará”, si atendiéramos a un sentido literal, la pensión debería de actualizarse tanto al alza como a la baja, si bien, en la práctica suele acordarse que las pensiones se actualicen únicamente según la variación al alza que experimente el IPC, lo que resulta más justo si tenemos en cuenta las necesidades de los hijos.

Se aplica el plazo de prescripción de tres años para la reclamación de actualizaciones de pensiones alimenticias.

Desde Quintana Advocats Associats, le podemos asesorar y ayudar a actualizar las prestaciones alimenticias y reclamar aquellas sumas pendientes de percibir por no haber realizado dicha actualización los tres últimos años.