El certificat d’amiant serà obligatori en la compravenda i el lloguer d’immobles a Catalunya
La Llei 8/2026 introdueix una nova obligació documental a partir del 3 d’octubre de 2026, tot i que la seva aplicació pràctica planteja importants dubtes mentre no se n’aprovi el desenvolupament reglamentari.
La Llei 8/2026, de 2 de juliol, d’erradicació de l’amiant, introdueix a Catalunya importants obligacions dirigides a identificar, controlar i eliminar progressivament els materials que contenen amiant.
Entre les mesures previstes per la nova regulació n’hi ha una que tindrà una incidència directa en el mercat immobiliari: l’obligació de lliurar un certificat de presència o absència d’amiant quan es vengui o es llogui un immoble.
La Llei va ser publicada al DOGC el 3 de juliol de 2026 i, amb caràcter general, entra en vigor el 3 d’octubre de 2026.
Què és el certificat de presència o absència d’amiant?
L’article 21 de la Llei 8/2026 crea específicament aquest document i el defineix com el certificat destinat a informar sobre la presència o absència d’amiant en un immoble en el moment de la seva emissió.
La mateixa Llei estableix que mitjançant aquest document es compleix l’obligació legal d’informació relativa a la presència o absència d’amiant.
L’article 21.2 disposa expressament que el certificat s’ha de lliurar quan es vengui o es llogui un immoble, sens perjudici de la comprovació de les dades que puguin constar en el Cens català de materials que contenen amiant.
Per tant, l’obligació no queda limitada a edificis industrials, construccions antigues o immobles en què prèviament s’hagi detectat amiant. La formulació legal es refereix, amb caràcter general, a la venda o lloguer d’un immoble.
Això suposa incorporar un nou element documental a les operacions immobiliàries a Catalunya, tant en les compravendes com en els contractes d’arrendament.
La Llei també atribueix obligacions específiques als administradors de finques i altres professionals vinculats a aquest àmbit, que hauran de vetllar perquè els propietaris lliurin el certificat al comprador o arrendatari i assistir-los en la seva tramitació.
Què ha d’acreditar el certificat?
L’article 21.3 estableix que les característiques del certificat s’hauran de determinar reglamentàriament. Tanmateix, la mateixa Llei preveu expressament què succeeix mentre aquest reglament no existeixi.
Durant aquest període, els certificats que s’emetin hauran d’acreditar, com a mínim:
· la presència o absència d’amiant visible;
· l’estat de conservació dels materials que continguin amiant; i
· el risc que puguin suposar per a les persones.
Aquest contingut mínim té especial rellevància perquè permet diferenciar el certificat legalment previst d’una simple declaració del propietari sobre el seu coneixement respecte de l’existència d’amiant.
El problema: la Llei entra en vigor abans del seu desenvolupament reglamentari
Aquí apareix la principal dificultat pràctica de la nova regulació.
L’obligació de lliurar el certificat entra en vigor, amb caràcter general, el 3 d’octubre de 2026. Tanmateix, el mateix article 21.3 disposa que les característiques del certificat i la competència per emetre’l s’han de determinar reglamentàriament, i aquest desenvolupament reglamentari encara no s’ha produït.
La disposició final primera de la Llei concedeix al Govern de la Generalitat un termini d’un any des de l’aprovació de la Llei per desenvolupar-la reglamentàriament i estableix expressament que aquest reglament haurà de determinar, entre altres qüestions, les característiques del certificat i la competència per a la seva emissió.
Ens trobem, per tant, davant d’una situació transitòria jurídicament singular: la Llei imposa el lliurament del certificat, però encara no determina reglamentàriament qui és competent per expedir-lo ni quines seran totes les seves característiques formals i tècniques.
La mateixa redacció de l’article 21.3 sembla contemplar expressament aquest període transitori, ja que estableix quin ha de ser el contingut mínim dels “certificats que s’emetin” en absència del reglament.
Per això, entenem que no resulta jurídicament segur concloure que l’obligació quedi suspesa automàticament fins a l’aprovació del desenvolupament reglamentari. La Llei no estableix expressament aquesta suspensió i, per contra, contempla la possibilitat d’emissió de certificats abans de l’aprovació del reglament.
La dificultat fonamental no rau, per tant, a determinar si la Llei contempla el certificat —que clarament ho fa—, sinó a establir qui es troba actualment facultat per emetre’l.
Es pot substituir per una manifestació del venedor o arrendador?
La Llei no contempla expressament aquesta possibilitat.
A més, el contingut mínim exigit al certificat —especialment la valoració de l’estat de conservació dels materials que contenen amiant i del risc que puguin representar per a les persones— permet considerar que una mera declaració contractual del propietari manifestant que desconeix l’existència d’amiant no equival, per si sola, al certificat previst a l’article 21.
Això no significa que aquesta manifestació no tingui utilitat.
Mentre persisteixi l’actual situació transitòria, pot resultar prudent incorporar als contractes i escriptures una declaració expressa del propietari sobre la informació de què disposa respecte de la possible presència d’amiant a l’immoble.
Tanmateix, des d’una perspectiva de prudència jurídica, aquesta manifestació hauria de considerar-se complementària i no substitutiva del certificat legalment previst.
Qui pot expedir actualment el certificat?
Aquesta és precisament la qüestió que la Llei deixa pendent de desenvolupament reglamentari.
No considerem jurídicament segur afirmar, en aquest moment, que el certificat pugui ser expedit indistintament per qualsevol arquitecte, arquitecte tècnic, enginyer, tècnic o empresa especialitzada.
La raó és clara: la mateixa Llei reserva expressament al futur reglament la determinació de la competència per emetre’l.
Fins que es produeixi aquest desenvolupament reglamentari o l’Administració competent estableixi criteris prou clars sobre la seva aplicació, caldrà actuar amb especial cautela abans d’atribuir a un determinat professional la facultat d’emetre el certificat previst específicament a l’article 21.
Una situació transitòria que exigeix prudència
A partir del 3 d’octubre de 2026, propietaris, compradors, arrendataris, agents immobiliaris, administradors de finques, advocats i altres professionals que intervinguin en operacions immobiliàries a Catalunya hauran de tenir present aquesta nova obligació.
El problema no és l’existència de l’obligació, que apareix expressament recollida a la Llei, sinó la seva aplicació pràctica durant el període comprès entre la seva entrada en vigor i l’aprovació del reglament que l’ha de desenvolupar.
La Generalitat haurà de completar aquest règim determinant definitivament les característiques del certificat, el procediment aplicable i, especialment, qui estarà facultat per emetre’l.
Fins aleshores serà necessari seguir amb atenció els criteris que adoptin la Generalitat i els diferents operadors jurídics que intervenen en les compravendes i arrendaments.
Ens trobem, en definitiva, davant d’una obligació legal que entra en vigor abans que s’hagi completat el marc reglamentari necessari per aclarir tots els dubtes sobre la seva aplicació pràctica, circumstància que aconsella extremar la prudència en les operacions immobiliàries que es formalitzin a partir del 3 d’octubre de 2026.
